Corren bons temps a la ciutat de Barcelona. Són dies de grata i fàcil reflexió futbolística, perquè avui en dia, el meu equip de sempre, és líder a 16 punts del Reial Madrid, està considerat per molta gent com el millor equip de la història, i compta a les seves files amb un Messi, que amb 25 anys, ja es pot dir que és el millor de tots els temps. Aquest conte de fades, va començar a ser escrit per un tècnic de Santpedor, el qual tothom considera l'artífex d'un equip que va deixant partit a partit infinitats obres d'art per les hemeroteques, que de ben segur seran recordades durant un bon grapat de dècades.
Tot i això, penso que el Barça actual, tampoc s'entén sense dos personatges que tenen noms propis, i que avui han caigut pràcticament en l'oblit. Es diuen Rijkaard i Ronaldinho, us sonen? Penso que no podem oblidar unes persones que van retornar l'alegria a Barcelona, la passió pel futbol a Catalunya, i van convertir de nou el Barça en el mirall d'Europa, i la pedra angular del futbol mundial, com ho és ara.
Jo, de ben petit ja seguia el Barça. Aleshores, habitualment perdia, i no tenia ni la meitat de fans que té ara. En aquells temps, el club es trobava en l'anomenada travessia pel desert (5 anys sense guanyar cap títol; ens eliminava el Novelda de la copa i el Balaguer de la copa Catalunya...), i patia per classificar-se per Europa. Els germans De Boer, Reiziger, Zenden, Kluivert o fins i tot Rivaldo (perquè no dir-ho), eren alguns dels noms d'aquell equip. Tot i això, també s'ha de dir que aquella etapa ens va deixar una herència de gran valor, al contribuir en la formació de la columna vertebral de l'actual "Superbarça", ja que de tant en tant, per aquell equip ja es deixaven veure alguns futbolistes com Xavi, Puyol, Valdés o fins i tot Andrés Iniesta.
Tot i això, va arribar un dia en el què aquell malson es va acabar. L'any 2003, Joan Laporta va guanyar les eleccions a la presidència blaugrana, i a ell el van seguir Rijkaard d'entrenador i Ronaldinho com l'home que seria l'estrella d'aquell equip. El repte, no era gens fàcil: destronar el gran Madrid dels galàctics, coronat recentment campió d'Europa, i configurat per estrelles com Zidane, Raul, Ronaldo, Figo, Roberto Carlos o Morientes. Cal dir que aquella primera temporada, no es va assolir cap títol, si bé l'equip va experimentar una millora notable en el rendiment, acabant segon a la lliga per sota d'un gran València, i culminant una segona volta espectacular gràcies a homes com Luis García, Saviola, Davids, Van Bronckhorst, Luis Enrique, Márquez o el mateix Xavi Hernández, dirigits tots ells per l'alegria que encomenava el somriure inoblidable de Ronaldinho.
Tot i això, el millor estava per venir, i la temporada següent, la 2004-2005, aquell equip va explotar. Cal dir que van marxar homes importants com Cocú, Luis Enrique, Luis García, Reiziger, Saviola o Davids, però les places que van quedar lliures, van ser ocupades pels que serien posteriorment les estrelles que brillarien en aquell Barça, al costat de Ronaldinho. Larsson, Belletti, Sylvinho o Edmilson serien alguns dels destacats que van arribar, però sobretot, cal posar l'accent en Eto'o i Deco com a peces fonamentals d'aquell Barça. Crec que els seguidors del Barça que tenen la meva edat, i fins i tot els que no la tenen, no podem evitar posar-nos nostàlgics en recordar aquella etapa. Per primera vegada gaudíem del futbol veient un Barça guanyador. Tot i això, vull remarcar una data; i és que un 20 de novembre de 2004, molts culés vam veure que la cosa anava en serio, o dit metafòricament, la sortida a la llum després de la trevessia per un túnel llarg i fosc. Aquell dia el Barça s'enfrontava al Reial Madrid al Camp Nou, i puc dir que és la primera vegada que recordo veure el Barça guanyar amb total claretat al seu etern rival, en imposar-se per 3-0, però que fàcilment haurien pogut ser 5... Res a veure amb la sofrida, encara que també importantíssima victòria 1-2 de l'anterior temporada. Aquesta vegada el partit no deixava lloc a discussió. Havia nascut un nou gegant del futbol.
Bé és cert que abans d'aquell partit, s'havien vist clars símptomes que el gegant estava esquerdant la membrana de l'ou, però penso que aquell dia va sortir de l'ou definitivament. A aquell partit, el seguiria un regnat futbolístic de 2 anys, on sens dubte els blaugrana practicarien el millor futbol del món, amb autèntiques exhibicions futbolístiques tals com la victòria 1-2 a Stamford Bridge, 0-1 a San Siro o el 0-3 al Bernabéu (en el punt àlgid del millor Ronaldinho, que sortiria ovacionat del camp dels blancs). Possiblement, aquell Barça no era tant eficaç com l'actual (així ho diuen els números), però al meu parè, era molt més espectacular. Avui el Barça juga a futbol paracticament de memòria, fregant la perfecció tàctica, i cuidant el més mínim detall; aquell Barça, potser no era tant ordenat ni eficaç, però jugava com si el terreny de futbol fos un circ, no tant de cara al marcadar com sí de cara a l'espectador. No vull dir que avui no sigui espectacular veure jugar al Barça, ni molt menys, però el que abans era la màgia, el talent, les genialitats i les jugades inverssemblants de Ronaldinho, avui s'han traduït en l'efectivitat i la simplicitat de Messi, o dit en altres paraules, ronaldinho trencava tots els registres estètics, Messi, tranca tots els registres materials i numèrics.
Deixem ara les diferències, i tornem a les semblances. Anteriorment he dit que Guardiola no s'entén sense Rijkaard. Perquè? En primer lloc i semblança més evident: el joc de possessió de pilota iniciat ja abans per Cruyff amb el Dream Team ("Si jo tinc la pilota, l'altre equip no pot marcar-me cap gol"), i amb la figura del "4" com a peça bàsica. En segon lloc, cal remarcar com a element més important, "la pressió", introduïda per Rijkaard. Sense la pressió no s'entén el joc de possessió. Si ataquem la sortida de pilota de l'equip rival, i recuperem la pilota en camp contrari aconseguirem moltes coses: iniciar la jugada 30 metres més endavant de l'habitual, evitar el reposicionament constant de la línia defensiva o l'equip en general, embotellar l'equip en camp propi i per tant dificultar que et marquin gols, marcar tu el temps del partit... Amb el risc de deixar molts metres per darrere la defensa, fet que pot provocar que els contraatacs siguin més perillosos, d'altra banda la constant pressió, obliga a que l'equip requereixi d'una alta condició física (a millor joc de possessió, farà falta menys físic, perquè mentre jo tingui la pilota, serà l'altre equip qui correrà darrere la pilota).
Què fa que passem del "bon futbol" de Rijkaard al joc "perfecte" de Guardiola? La gran innovació és l'introducció del famós joc de posicions. La grandesa de Guardiola, és que ha aconseguit que el fonament de les tàctiques ja no siguin els números (4-3-3 / 3-4-3 / 4-1-3-2...) sinó la permutació constant de posicions. Avui les posicions són només una referència, no hauríem de parlar tant de mitjos, defenses o davanters, com ho hauríem de fer de "totcampistes". Anem a exemplificar-ho. Podem parlar de Messi com a davanter si es passa la majoria dels minuts al mig camp i fins i tot va a rebre pilotes en posició de "4"? Podem parlar de Adriano, Alves o Alba com a defenses laterals quan es passen la majoria dels minuts atacant a camp contrari? Podem parlar de Piqué com a central quan és ell qui puja moltes de les pilotes des de la defensa fins a l'atac? Podem parlar de Busquets com a pivot defensiu quan és ell qui sempre que Piqué puja a l'atac li cobreix la posició de central, quan el rival pressiona baixa a rebre la pilota entre els defenses, i quan puja la pilota en combinació permuta la seva posició de "4" amb Xavi, Iniesta o Cesc? Podem parlar de Pedro o Villa com a extrems si quan treu la pilota el rival ataquen al porter com el davanter centre, i quan el rival ataca, defensen com un lateral fins la línia de fons pròpia? Doncs aquesta és la base del joc de posicions de Guardiola, que val a dir Rijkaard ja va deixar entreveure.
Segurament, el gran "mal" de Rijkaard, és que Guardiola és immediatament posterior a ell, i la seva ombra és massa allargada. Tot i això, la intenció d'aquest article, és que el temps l'acabi posant al lloc que li correspon, perquè com acabo de dir, no s'entén Guardiola sense Rijkaard. I ja per acabar, aprofito per reclamar un homenatge a Rijkaard en el Camp Nou. Crec que seria molt interessant organitzar un partit entre el Barça actual, i aquell Barça, igual que es va fer a finals dels 90 amb el Barça de Cruyff; i més tenint en compte que jugadors com Deco, Ronaldinho, Giuly o Eto'o, encara són relativament joves per oferir un bon partit de futbol. Perquè sinó es fa ara, quan es farà?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada