Per poc futbol que hagueu vist, si us dic el nom de Fernando Hierro, segur que us sona d'alguna cosa, i de fet hauria de ser així. Fernando Hierro va ser durant la dècada dels 90 i principis dels 2000, el gran central insígnia del Reial Madrid (deixant de banda la seva "polidesa" més o menys criticable), i un dels millors del món en la seva posició en aquells temps. Avui en dia, el seu nom és un dels emblemes recents més mediàtics de la casa blanca, al costat d'altres ilustres com Raul o l'encara porter del conjunt merengue Iker Casillas. Fins aquí la història és coneguda per tothom.
Ara bé, com us deveu imaginar, a En Pilotes no malgastarem les pàgines del bloc per exaltar la figura de de Fernando Hierro, i és que de moment ja hem fet masses concessions. A nosaltres, ens interessa més exaltar la figura del seu afortunat germà, i aquí comença la història oculta de la dinastia Hierro. Situem-nos. Corrien els finals de la dècada dels 80, i en aquells temps el Màlaga era un equip mediocre de la categoria de plata, que lluitava per ser a l'elit del futbol espanyol. Durant aquells anys, el club gaudia de tenir en posessió la família Hierro al complet: l'Antonio, en Manolo i en Fernando, ordenats per edat, tots ells germans entre si. Per la seva banda, l'Antonio era un futbolista que havia fet carrera al club de la seva vida, i no va fer res destacable per sortir de la mediocreitat; en Fernando ja el coneixem tots, i en aquells temps ja destacava per ser potencialment un dels millors defenses de l'estat espanyol, com així va arribar a ser fitxant pel Valladolid, previ pas per arribar al Reial Madrid; però la història més estrambòtica és la d'en Manolo, del qual diré per curar-vos la curiostitat, que en el futur va arribar a fitxar pel FC Barcelona. Sí, sí, sembla estrany però fou així.
Corria l'any 1988, i el Barça vivia un dels moments més convulsos de la seva història. Acabava de produir-se el famós motí de l'hespèria, en la qual els jugadors es revolten contra la directiva de l'aleshores president Josep Lluís Nuñez. El club arrossegava un greu crisi esportiva i institucional i en pocs mesos l'equip havia tingut tres entrenadors. Moralment el vestuari queda tocat quan Terry Venables és cessat després d'aconseguir la lliga 84/85 i portar l'equip a la final de la Copa d'Europa de Sevilla del 1986, la qual es perdria a penals contra tot pronòstic davant l'Steaua de Bucarest. Però aquell fantàstic equip, després de la marxa de Bernd Schuster al Madrid, el mateix estiu després de la final de Sevilla, no va tornar a ser el mateix, i els resultats i el joc no van acabar de convèncer mai un públic i una directiva sempre exigent com la barcelonista. Venables és substituït per Luis Aragonés en el càrrec, el qual va passar amb més pena que glòria per la banqueta culé, assolint uns números nefastos. Aragonés, novament és cessat, el Madrid vivia de ple la època daurada de la quinta del buitre, i en tota aquesta crisi esportiva i institucional Johan Cruyff és fitxat com a entrenador. A partir d'aquí, la història la coneixem tots i el resultant Barça de Cruyff escriuria una de les etapes més brillants que es recorda en el món del futbol. Perquè contextualitzo tant? La veritat, no ho sé, potser no calia, però em fa ilusió que els que sabeu una mica més d'història del Barça, sapigueu que al bo de Joan Gaspar entre tanta crisi institucional en aquelles èpoques ja se li girava el cervell. Avui en dia, les proeses de Joan Gaspar són conegudes per tots els culers per abanderar fitxatges esportivament brillants i econòmicament rentables, un Monchi a la catalana per entendren's, prova d'això aquest geni i figura va abanderar fitxatges com els de Geovanni, Petit, Overmars, Dutruel, Christanval, Patrick Anderson, Bogarde... I un ilimitat nombre de mites del barcelonisme, però el que potser desconeixíeu és que en aquest capítol també hi té cabuda Manolo Hierro
Segons explica la història, la crisi institucional que vivia el club, va fer que més d'una persona perdés el nord, entre elles el molt honorable Joan Gaspar. La llegenda diu que la Secretaria tècnica del Barça havia fet arribar a la directiva molt bons informes d'un central del Valladolid que es deia Hierro; en aquests informes, es deia que es tractava d'un central amb bona planta, agressiu, bona sortida de pilota, i que estava condemnat a ser un central que marcaria època. Fins aquí gran visió de futur de la secretaria tècnica culé, a la qual el temps ha acabat donant la raó, però aquells informes es van oblidar d'una cosa: el nom del jugador. Gaspar, un home decidit com era ell, va emprendre el camí cap a Valladolid amb l'objectiu de tancar el que havia de resultar una de les millors operacions esportives per el futur de la plantilla blaugrana. Gaspar va preguntar al club vallisoletà per un central que es deia Hierro, i el personal del Valladolid demostrant que tonto no era, va vendre Hierro a Gaspar tot satisfent la seva demanda. El que l'aleshores vicepresident del Barcelona no sabia, és que li habien venut gat per llebra, tot pensant-se que habia fet els deures. Aquell suposat gran central, mai va arribar a debutar com a jugador del FC Barcelona i després d'un parell de cessions, acabaria desapareguent del panorama futbolístic.
Els anys, els lustres i les dècades passen, i encara ara Gaspar es pregunta per què va fitxar a Manolo i no a Fernando... Diuen que tota gran personalitat té darrere una taca negra... o unes quantes
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada